Si jo (és un dir) fos un dictador de Catalunya—el «bon tirà» de què parlen els llibres—, ¿sabeu què faria, emportat per aquesta idea que les originalitats d’una cultura valen prou la seva integralitat? Doncs fomentaria certes branques de l’art i de l’estudi amb una dominanta, amb una exclusiva passió.
Triaria, per exemple, les humanitats clàssiques i l’escultura (per al conreu de les quals me sembla que la nostra raça té vocació) i em donaria a protegir-les, fins deixant, per un temps, òrfenes d’auxili, altres arts com la pintura i la música; no consentint que desapareguessin, però tolerant que seguissin fent la viu-viu [...]. Assoliria aixís un tipo únic de civilisació que donaria una espiritual significança pròpria a mon car país, dins la companyia dels pobles, i que fins i tot quan son florir i distinció—com sol passar amb les frèvoles obres d’homes—en perpetuaria la glòria i mestratge, a través les gèneres i les edats.
He dit que això faria, però més hauria dit que intentaria fer-ho. Perquè lo segur és que, per dictador i tirà que pervingués a dir-me, no m’ho deixarien pas fer. A les primeres provatures se crearia un cert estat de descontent. Hi hauria un xiu-xiu, hàbilment menat per les tertúlies de rebotiga, les penyes de filatèlics i altres societats secretes. El xiu-xiu esdevindria run-run. El run-run, avalot. L’avalot, aldarull. L’aldarull, motí. Esclataria una revolució espaventable, i jo cauria i em
tallarien el cap.»
«Les originalitats de cultura», 13-III-1913
