L'apassionant trajectòria política de Josep Solé i Barberà (1913-1988) va des de la República i la guerra civil, al final de la qual fou condemnat a mort pel règim franquista, fins a la transició democràtica, en què fou una de les cares més visibles i més respectades del PSUC. Llicenciat en dret, milità al Bloc Obrer i Camperol (BOC), que deixà el 1934 fins que, el 1936, ingressà en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Durant la guerra fou jutge de primera instància de Reus, però més tard s'allistà i fou comissari polític de batalló. El febrer del 1939 caigué presoner dels franquistes, que el condemnaren a mort. Indultat, restà empresonat fins al 1944, tot i que fou inhabilitat per exercir d'advocat. Un cop va poder tornar a exercir, es dedicà a la defensa de presos polítics, com Miguel Núñez, o en el procés de Burgos (1970) on es jutjava membres d'ETA. Els anys següents fou membre del comitè central i un dels portaveus públics del PSUC, tot i que el partit no fou legalitzat fins al 1977. Diputat a Corts per Tarragona (1977-82), fou membre de la ponència que redactà l'avantprojecte de l'Estatut de Sau (1978).
