Rimbaud

Jean Nicolas Arthur Rimbaud (Charleville-Mézières, 20 d'octubre del 1854 - Marsella, 10 de novembre del 1891) fou un poeta francès nascut al si d'una família de la classe mitjana rural de Charleville, Mézières, al departament de les Ardenes, al nord-est de França. De petit, Rimbaud va ser molt neguitós, tot i que fou un estudiant brillant. A l'edat de quinze anys, ja havia estat guardonat amb molts premis i havia compost versos originals de gran qualitat i diàlegs en llatí.

Rimbaud va viure per poc temps a casa de Verlaine, i es va traslladar a cases d'amics comuns, com el nord-català Ernest Cabaner o Charles Cros. El poeta Verlaine, d'orientació bisexual, ràpidament es va enamorar d'aquell ombrívol i alt adolescent, d'ulls blaus i cabell castany, i immediatament van esdevenir amants, portant en endavant una vida dissoluta de vagabunds, embriacs d'absenta i haixix. Així van escandalitzar l'elit literària parisenca, indignada particularment pel comportament de Rimbaud, l'arquetípic enfant terrible. Al llarg d'aquest període, va continuar escrivint els seus contundents, visionaris versos moderns, superant el seu mestre, Charles Baudelaire.

La turbulenta relació homosexual entre Rimbaud i Verlaine els va conduir a Londres el 1872, i Verlaine abandonà la seva esposa i el seu fill (als quals acostumava a maltractar en extrem durant les seves ires causades per l'alcohol).

El juliol del 1873, després d'una brega particularment violenta a l'estació de trens de Brussel·les, Verlaine va disparar al canell de Rimbaud. Tot i tement per la seva vida, Rimbaud va cridar la policia. Verlaine va ser arrestat i sotmès a un humiliant examen mèdic legal, de manera que es va considerar la comprometedora correspondència i les acusacions de l'esposa de Verlaine quant a la naturalesa de l'amistat entre aquests dos homes. El jutge va ser implacable i, malgrat que Rimbaud va retirar la denúncia, Verlaine va ser condemnat a dos anys de presó.

Rimbaud dedicà gran part de la seva obra a fer recerques poètiques sobre la llengua, amb neologismes i un ús abundant de les imatges i de la personificació com a recursos retòrics. El seu estil es basa en la musicalitat i en el domini dels sentits, així com en el rebuig de les convencions burgeses. Per aquest motiu, el decadentisme i el primer surrealisme el prengueren com a model estètic.