«El que no hem pogut fer amb els fills –tanta feina com teníem— ara ho farem amb els néts», he sentit a l’autobús. A casa, em trobo un llibre que diu: «El respecte als avis és la pedra de toc d’un poble amb ideals». I a mi que m’acaben de comunicar que aviat seré avi, de sobte, m’envaeixen un seguit de neguits. ¿Avi? I, de cop, el dubte: «¿anirà tot bé?» Minuts més tard, al bar, una amiga m’explica la seva situació: «He parlat amb les filles. Punt i ratlla. Cada setmana dedicaré dos dies a fer d’àvia: dimarts d’una néta i dijous de l’altra. I un cop al mes, un cap de setmana. I prou. La resta del temps el vull per mi. I no saps com s’han posat...»Al voltant dels avis i les àvies i dels néts i les nétes hi ha un munt de mites: que si la saviesa dels vells, la tendresa dels nens, la bondat dels pares... Amb el seu optimisme habitual, Ignasi Riera ha fet un curs accelerat de formació per poder assumir amb tranquil•litat la seva condició de neoavi i ens dóna un munt de consells per afrontar amb garanties de supervivència aquesta tendra experiència. Ignasi Riera (Barcelona, 1940), escriptor, articulista, comentarista radiofònic i polític, ha conreat tots els gèneres literaris. Ha estat guardonat amb els premis Octubre, Ramon Llull i Pere Quart d’Humor i Sàtira. És autor de llibres de narrativa breu, de novel•les, de pamflets, dels llibres de no ficció: El meu oncle Pere Quart (1992), Un patriota exemplar (1997), Els catalans de Franco (1998), Viatgers de Barcelona (2000), Jordi Pujol. Llums i ombres (2001); de la biografia, Lluís Llach: companys no és això (2002) i de Llibre d’hores del ben menjar (premi Vives i Molins d’assaig sobre gastronomia 2003). A Edicions 62 ha publicat: Pàries, sindicalistes, demagogs (1986), Diccionari de la Cuina Catalana (2002) i Un català a Madrid (2004).
