El doblec és una obra única, deliberadament obsessiva, precursora en molts aspectes de les escriptures més radicals del segle xx. Sembla haver sorgit del poeta com un feix de llum, sense esforç, i l’acumulació de detalls i de fets conforma una cascada i alhora una caiguda, la del protagonista cap a l’infern. El resultat és que l’energia del text sembla no tenir límit. El llegim d’una tirada o a batzegades, abraçant la vitalitat del seu estil i la gosadia formal que força, finalment, que dirigeix, concretament, la vida del protagonista i alhora n’encomana l’estat interior, atribolat i crepuscular. Hi ha el convit a deixar-se portar i molts motius per meditar. Elèctric, detallista, pietós, El doblec ens obre les portes a una literatura exuberant, salvatge, barroca.

Raymond Roussel (París, 1877–Palerm, 1933) va ser poeta, novel·lista, dramaturg, músic i jugador d’escacs. La seva obra inclassificable va entusiasmar els textualistes, els surrealistes, els patafísics i els membres del grup OuLiPo. Autor, entre d’altres, d’Impressions d’Afrique (1910), Locus solus (1914) o Comment j’ai écrit certains de mes livres (1935), LaBreu va publicar Noves impressions d’Àfrica l’any 2014, amb traducció de Jordi Vintró, mereixedora del Premi Ciutat de Barcelona de Traducció. Ara amb El doblec presenta en català una obra extravagant, complexa i mistèrica. Roussel va ser, és i serà un enigma.

Joaquim Sala-Sanahuja és poeta, traductor i professor universitari. També ha traduit a la nostra llengua autors com Gustave Flaubert (Madame Bovary), Charles Baudelaire (Petits poemes en prosa) o Guillaume Apollinaire (El bestiari) i també assaig, com La càmera lúcida: nota sobre la fotografia de Roland Barthes. A més de les traduccions del francès, Sala-Sanahuja és un dels grans introductors de Fernando Pessoa al català (Odes de Ricardo Reis, Poemes d'Alberto Caeiro, Poemes d'Álvaro de Campos, etc.). També ha traduït altres autors portuguesos, entre els quals figura Gastao Cruz.

Adrià Pujol Cruells ha traduït La doublure de Raymond Roussel. Si l’original es construeix amb més de 5.000 alexandrins apariats, la versió catalana ho fa a partir de decasíl·labs, apariats també, tot concentrant-se en el contingut i ritme originals. La decisió respon a criteris d’adaptació i a la voluntat de produir el mateix efecte entre els lectors en català.