La caiguda de la Segona República espanyola va provocar un dels èxodes més impressionants del segle XX. Entre el 26 de gener i el 10 de febrer de 1939, gairebé mig milió de persones, entre civils i militars, van creuar la frontera amb França. Gent de tota classe i condició, famílies senceres, soldats i dirigents polítics, mestres i intel·lectuals, funcionaris i militants anarquistes, van caure literalment sobre regions frontereres com el Rosselló, la Cerdanya o el Vallespir. Arribats a França, la majoria dels refugiats coneixerien la duresa dels camps d’internament a les platges rosselloneses (Sant Cebrià, el Barcarès, Argelers...) i respirarien l’hostilitat dels sectors més conservadors de la III República, que veien amb simpatia la victòria franquista. Per a molts d’aquests refugiats, els camps francesos van ser el pròleg d’un nou viatge a l’infern: la deportació als camps d’extermini alemanys a partir de l’estiu de 1940. A Exiliats, proscrits, deportats, Francesc Vilanova repassa el primer exili dels republicans, aquell que neix amb la caiguda de Catalunya i viu la derrota francesa a mans dels alemanys el juny de 1940: un primer exili marcat per la duresa, la misèria i els patiments, però també marcat pel coratge dels seus protagonistes. Perquè els homes i dones d’aquest primer exili van demostrar una extraordinària voluntat de sobreviure i reorganitzar-se en els camps d’internament francesos, mentre continuaven lluitant per un futur millor.
