El malestar en la cultura catalana té la gran virtut de resituar amb uns termes nous un debat estancat que sovint s'ha vist viciat pel victimisme o el partidisme de poca volada. Amb el rigor intel·lectual que li és propi i la distància que li dóna haver observat la cultura catalana des de la universitat britànica durant gairebé dues dècades, Josep-Anton Fernàndez respon a una qüestió urgent (Què significa ser català avui?) amb idees noves i exemples originals provinents tant de la literatura com del cinema i la televisió. La construcció d'un espai cultural català ha estat un element central de la política cultural a Catalunya en els últims vint-i-cinc anys, un procés que anomenem normalització cultural. Segons Fernàndez, la normalització és l'expressió d'una àmplia crisi de models culturals que és característicament postmoderna, i que afecta els discursos de legitimació de la cultura catalana, els seus mecanismes de valoració dels productes culturals i els seus discursos identitaris. Fernàndez demostra amb una gran lucidesa per què, d'ençà de la mort de Franco, la identitat dels catalans ha experimentat una redefinició que ha dissolt el consens sobre el que significa ser català avui. De què és símptoma el malestar en la cultura catalana? Quins efectes té la subordinació política en el camp cultural? I sobretot: podem imaginar un futur d'emancipació i un projecte de vida en comú?
