El dia de tots sants de 1938, quan va adaptar a la ràdio La guerra dels mons, de H. G. Wells, Orson Welles va fer creure a milions d’oients que la Terra havia estat envaïda pels marcians. El pànic va ser sensacional, tot i que, des de l’emissora, es va deixar perfectament clar de manera reiterada que es tractava d’un espai dramàtic, amanit fins i tot amb publicitat. Sens dubte, el talent de Welles va contribuir al realisme aterridor del programa, però, sense la capacitat narrativa i fabuladora d’H. G. Wells, difícilment s’hauria pogut atènyer un grau tan alt d’impacte. Cent anys després de la seva aparició, La guerra dels mons continua fascinant els lectors, fins i tot si els coneixements científics de l’època s’han distanciat extraordinàriament dels nostres. L’autor va ser amb tota probabilitat el més llegit pels seus contemporanis, i això no tan sols per la seva capacitat narradora veritablement fascinant o per l’habilitat amb què va saber combinar la ciència-ficció—gènere en el qual va despuntar especialment—amb els relats d’aventures, sinó també per les seves reflexions sobre la condició humana.