Amb tocs genials i breus —a estones gairebé lacònics, però sempre enèrgics o suaus, segons el cas— l'escriptor de Balaguer Ramon Macià i Alegret, ens evoca les vides —la vida, o part d'ella en un somni— d'uns protagonistes la característica dels quals és la humanitat asservidora que desprèn de cadascun d'ells. I va situant aquests protagonistes com si qui col•loca figuretes de pessebre en els escenaris que l'autor estima tan profundament com els mateixos intèrprets, i els belluga i els trasllada d'un lloc a l'altre al ritme de les facècies que s'hi desenrotllen.
Llegint Ramon Macià i Alegret hom té la impressió que l'autor voldria aturar el pas del temps o, pel cap baix, demorar-ne l'acció, allargassar el somni, alentir-lo —o és la vida la que voldria allargar?— i, per això, forçar la imaginació del lector per tal que transmuti el moviment de l'acció en la immobilitat de les estampes i quadres, i així poder regalar-se en tot moment en allò que en el somni —o en la vida— el féu feliç. Tanmateix ell sap —i ens ho diu— que el temps brunzeix fins a passar inadvertit...
