«Sigui com sigui, l’origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per l’autor—«coneguts inexistents»—emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions. L’edició que avui presentem del poeta ortònim—Fernando Pessoa—i dels tres heterònims—Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis—va precedida de diferents textos en què els quatre personatges s’expliquen a si mateixos tot explicant els altres. El lector hi trobarà una guia per endinsar-se a l’univers poètic—laberíntic i també diàfan—de Fernando Pessoa.
Deixeble d’Alberto Caeiro, Reis eleva el paganisme del mestre a la seva expressió més refinada i ortodoxa: és el poeta clàssic per excel·lència, lector fervorós d’Horaci que afirma que «al poema més petit d’un poeta hi ha d’haver alguna cosa que indiqui que Homer ha existit.» Seguidor del que ell mateix anomenava «pensament alt», és defensor, en les seves odes de tall horacià, de l’estoïcisme i l’epicureisme. Els seus versos, amb un ritme i una mètrica acurada, amb un vocabulari erudit i llatinitzant, propugnen una essencialització poètica—reexperimentació de l’estètica grecollatina—que anhela, davant la condició efímera de la vida, una eternitat terrena.
Fernando Pessoa (1888-1935), poeta i assagista, s’ha convertit, amb una obra tan heterodoxa com extensa, en un dels cims creatius de tots els temps. De la seva producció destaca, a més dels llibres que avui presentem, El llibre del desassossec (1935), de pròxima aparició a Quaderns Crema, i El banquer anarquista (Quaderns Crema, 2002).
