“I així transiteu el món: construïts per fora i derruïts per dintre. Una destrucció íntima, invisible als ulls, ben amagada a les regions més interiors dels cossos. I envegeu tot allò que és material, tot allò que sap no consumir-se, que sap no corrompre’s, que sap existir ininterrompudament amb una impassibilitat de pedra.”
Una dona s’està morint. En una habitació blanca i trista d’hospital, la seva filla, que després de molt temps ha tornat al poble on va néixer, haurà d’enfrontar-se als ulls buits de la mare moribunda, amb qui sempre va tenir una relació distant, i als ulls desconeguts del seu germà, a qui després de tants anys ja no reconeix. Haurà de tornar als carrers de la seva infantesa, i també a la casa on va criar-se, i a l’hort familiar que ja no hi és, i a tots els llocs que, per molt que se n’allunyés, han continuat existint sense ella.
La pell del món és una novel·la dura i colpidora que explora la incomprensió i la violència, la inclemència d’unes vides mal viscudes i la desfeta d’una família en la qual dos germans lluiten per entendre’s.
